Davant de la incertesa: fortalesa i adaptació, consciència i confiança

Davant de la incertesa: fortalesa i adaptació, consciència i confiança

Parlàvem fa uns dies en aquest bloc sobre la importància de saber-se adaptar i especialment en temps de dificultats i de canvis.

Però tots som resistents als canvis i ho som perquè tots sentim por al que ens és desconegut.

Per un principi pur de supervivència, les persones tendim a moure’ns en entorns i situacions que ens son conegudes. Ens atrevim al canvi, quan veiem el què ens aportarà. Per tant, normalment, fem canvis quan sabem què és el que ens espera a continuació. Això significa un risc limitat.

La veritable complexitat de les persones la trobem davant de la incertesa.

Ara, en plena pandèmia, tenim dos elements fonamentals que ens endinsen en la incertesa: la salut i la feina.

El virus és arreu i per tant, tot i que la majoria de persones som prudents i responsables, no sabem si en un moment qualsevol pot infectar el nostre cos i si al fer-ho, les  conseqüències seran lleus, greus o molt greus.

La pandèmia té òbviament un efecte directe en les nostres vides, tant pel que fa a l’àmbit social, com en l’àmbit econòmic. S’han destruït milers de llocs de treball i les formes de treball han canviat i seguiran canviant. Els hàbits de consum s’han modificat i es seguiran modificant.

Si hi ha una idea en la que tots coincidim és que no sabem veure el final de la pandèmia, tant pel que fa al propi virus com als canvis que s’acabaran produint a tots nivells de la societat. Per tant, no sabem què el que serà necessari saber. No sabem què hem de fer ni com ho hem o ho haurem de fer.

En aquests dies d’agost hi ha una imatge que podria definir força bé l’estat de la situació:

Estem en mig d’una forta tempesta, i al mirar cap  endavant hi veiem unes boires negres que fan suposar que, amb forces probabilitats, la tempesta seguirà descarregant amb força. No sabem per quant temps, ni amb quina força descarregarà.

Això ens porta a veure, viure i sentir:

INCERTESA

La vida només ens empeny cap endavant. I en aquests moments, forçosament hem de seguir avançant tot veient que ens dirigim cap a les negres boires que veiem a l’horitzó.

Per protegir-nos, les persones, en condicions normals, veient que ens anem cap a la tempesta, giraríem i anirem en direcció contraria. Però en aquest cas, –òbviament-, no és possible. Estem en plena tempesta i hem de seguir obligatòriament cap a la direcció de la tempesta.

La vida va endavant.

Tal com deia, la supervivència del ser humà, ens obliga a posar-nos en alerta. I la por és un gran senyal d’alerta. I és que sentim por quan estem davant del risc. La por és una eina que ens informa de que estem en risc. Tinguem-ho present.

Però davant d’aquest estat: “por” perquè estem en “alerta” davant del “risc”, hem de saber identificar la port i a l’hora connectar amb el nostre coneixement i amb tots els nostres recursos, que son infinitament superiors als que podem imaginar.

No cauré en la superficialitat de dir que és fàcil sortir d’aquesta tempesta que vivim ni de la que veiem venir. Les condicions que tenim i que tindrem es presenten difícils o molt difícils. Més enllà de la seriosa preocupació per  la salut, tenim empreses sense comandes i persones sense feina i per tant a l’atur.

Certament hi ha qui diu i és cert , que totes les situacions obren oportunitats. I és adient especialment per totes aquelles persones que tenen un nivell de formació i d’experiència elevades o els qui tenen estalvis i recursos econòmics per afrontar-ho.

Però la realitat s’imposa. Les empreses amb importants crisis i moltes persones a l’atur, ens porten a un escenari  dur.

Ara és el moment, per dur que sigui, de saber gestionar la incertesa. De prendre  consciència de que la por és el senyal d’alarma davant del risc i separar-ho del que és la crua realitat.

Les persones tenim recursos personals infinits. Molts més dels que ens imaginem. Només els podem activar si som capaços de mirar endavant i mirar de no bloquejar-nos per la por.

Ara és temps per entregar-nos a fer el que encara no havíem fet, a col·laborar i/o unir-nos amb els col·laboradors i amb els competidors, a aprendre a demanar ajuda i deixar-nos ajudar.

I també és el moment de donar el valor a les persones i al seu coneixement. No seràn ni les màquines, ni els ordinadors, ni els robots els qui ens trauran d’aquesta situació. Només el talent, el treball i la capacitat d’establir bones relacions per fer treball en equip ho faran possible.

Quan la tempesta cau amb força, el camí és feixuc i estret. Però sempre després de la tempesta ve la calma, i recordem que sovint llueix el sol en el cel blau i net. Ara ens sembla impossible, però vindran nous temps.

Entre tots mirem d’identificar les pors que sentim, observem amb una mirada amplia i intentem avançar. Posem a les persones al centre i respectem-les tant com puguem, perquè només des del respecte a les persones i a tot el seu valor, podrem sortir d’aquesta situació tant complexe.

El veritable drama és que la tempesta ja s’ha endut i –desgraciadament s’endurà-, a moltes persones que també estaven disposades a caminar i superar les dificultats.

Tant de bo que tots puguem practicar la gestió de la incertesa, la superació de les pors i la gestió del risc, comptant sempre amb el valor i els valors de tots nosaltres.