El món de les emocions és complex i cadascun de nosaltres sentim de manera diferent. Podem dir que el nostre sistema emocional és personal i intransferible.
La nostra educació mai ha posat èmfasi en l’educació emocional i en conseqüència no sabem gestionar les nostres emocions i per tant reaccionem tant de manera privada com externa, com sabem i com podem.
Tendim a fugir de les emocions negatives. Si sentim tristesa, pensem, que no hauríem d’estar tristos. Si sentim ràbia, considerem que hem de sortir d’aquest estat perquè no és bo. Si sentim decepció, ens expliquem a nosaltres mateixos que hem de trobar motius per il·lusionar-nos. Si sentim frustració, ens preguntem què podem fer per deixar de sentir-nos-hi. Si sentim por, ens bloquegem i ens argumentem per molts motius, que n’hem de deixar de sentir. I així podríem seguir analitzant com reaccionem a les nostres emocions.
Una manera efectiva de sortir de les emocions negatives és acceptant-les i vivint-les i, normalment no considerem aquesta opció.
Si estem tristos, l’únic camí per superar la tristesa és acceptant la tristesa i sentint-la. Normalment estem tristos per motius concrets: decepcions, pèrdues, deslleialtats, frustracions… Les persones hem de poder sentir i viure-ho. Només així sortirem de l’emoció.
De fet si fem la reflexió en sentit invers, no comprendríem que davant de situacions adverses no sentíssim tristesa, per exemple.
La ràbia, la frustració, la decepció, la impotència, la tristesa, la por, la inseguretat… son emocions naturals que ens informen i ens ajuden a identificar el què ens passa i a reaccionar davant de les situacions adverses. Sense elles, seriem inerts.
També tenim tot un món d’emocions positives: la il·lusió, l’alegria, la plenitud, la pau… que ens son confortables, tot i que no sempre sabem viure-les amb tota la seva dimensió.
Per tant, ens podem adonar que les persones tendim a creure que es bo minimitzar les emocions, especialment les negatives, però també les positives.
És important que aprenguem a reconèixer i a identificar les nostres emocions i permetre’ns viure-les. Només així les podrem superar.
Però faré un pas més en aqueta reflexió.
En aquesta (no)educació emocional les persones ens atrevim a dir als altres com s’han de sentir. Si senten poc o massa una emoció o fins i tot si l’han de sentir.
És freqüent escoltar consells sobre com s’ha de sentir una altra persona.
Però no només hi ha consells, sinó que també emetem judicis sobre les emocions dels altres.
Frases com: “ho pateixes massa”, “T’impliques massa”, “hi has de posar distància”, “t’has de distreure”, “la teva emoció amaga altres motius”, “has d’aprendre a separar el que és feina del que és personal”, “no té cap sentit que t’ho prenguis així”, “no n’hi ha per tant”, “no pateixis perquè al final no passarà res”, “es solucionarà.. no hi pateixis…”, son expressions que guarden el judicis que emetem cap els altres.
Cadascú viu les emocions de la seva manera.
Aquestes expressions que tots hem escoltat dir i que també hem pronunciat, canvien radicalment quan els afectats som nosaltres. Llavors considerem que tenen tot sentit com les vivim.
Viure les emocions de diferent manera i intensitat és el resultat de la nostra manera de ser. Determinats fets ens activaran, -més o menys-, algunes emocions en funció de les nostres experiències viscudes, dels nostres valors i també per la nostra genètica.
Per què decidim com s’han de sentir els altres?
- Per què no ens agrada veure els altres patir
- Per què el patiment dels altres ens mou emocions pròpies. Necessitem evitar-les.
- Per desconeixement de la gestió de les emocions, pròpies i alienes
- Per falta de coratge per viure les pròpies i les alienes
- En alguns cassos perquè preferim que les persones que ens estimem estiguin bé i així més properes a nosaltres i no amb qui ens provoquen el patiment…. També hi pot haver una certa component egocentrista.
És tant important ser capaços de respectar les diferents formes de pensar de les altres persones així com les diferents formes de sentir.
El que cadascú pensa està bé per naturalesa i ha de ser respectat. Només podem estar-hi d’acord o en desacord.
Deixo per una propera reflexió el perquè som capaços de dir-los als altres el què han de fer amb les seves vides, mentre nosaltres no assumim els canvis que considerem necessaris amb les pròpies i no els fem.
I el que cadascú sent i com ho sent també està bé, simplement perquè “ÉS”, i ens cal ser capaços de respectar tant en el què sent i el com ho sent.
I llavors només ens quedarà un repte: preguntarnos i reflexionar el perquè jo jutjo les emocions dels demés?
Aquesta és una responsabilitat personal i intransferible.
Aprendre a gestionar les nostres pròpies emocions i respectar les dels altres, també és lideratge.
Al meu bloc comparteixo reflexions i pensaments sobre els fonaments que han de garantir el bon funcionament de les organitzacions, situant al centre les persones i posant èmfasi en la direcció per valors i en el lideratge dels directius.
En un moment com l’actual, el respecte, la potenciació del talent i l’establiment de relacions de confiança són necessaris per a l’èxit de les empreses.