En temps de crisi, el lideratge dels anònims es fa visible

En temps de crisi, el lideratge dels anònims es fa visible.

Com he dit en moltes ocasions, la paraula lideratge es fa servir indiscriminadament i malament.

Un líder és una persona que defineix objectius i marca el camí per assolir-los. És congruent, íntegre, actua amb ètica, respecte a les demés persones i sap fer equip valorant a cada membre que el formen, motivant-lo i fent-lo créixer.

Malgrat això, la paraula líder, es fa servir per identificar “el cap ” de les organitzacions. És a dir els presidents de governs, de companyies, d’entitats i de partits polítics.

L’ideal de la nostra societat seria aconseguir que els responsables governamentals, polítics, institucionals i empresarials, en els diferents nivells, haguessin desenvolupat correctament el seu lideratge. És evident que estem lluny d’això en els diferents àmbits.

Com he dit tantes vegades, el lideratge no fa referència als llocs que s’ocupen en l’organigrama jeràrquic de les organitzacions, sinó el de cada persona.

El món està ple de persones anònimes que han desenvolupat molt bé el seu lideratge i aquest fet, contrasta amb la falta de lideratge dels qui ocupen en moltes ocasions llocs rellevants.

Tampoc estic disposada a dir que tots els responsables polítics, governamentals, institucionals o empresarials no son líders. Efectivament falta desenvolupament de lideratge i en aquest darrer temps s’ha fet especialment visible en el món polític, però em nego a desprestigiar per sistema a tot el sistema.

Però el que és indiscutible és que el COVID19 ha fet visibles els líders anònims. En el sector sanitari, cada metge, cada infermera, cada auxiliar. El personal de neteja de la clínica. Les persones de recepció. Telefonistes. Transportistes. Cuiners. Camillers. Conductors d’ambulància…

Però també cada un dels membres dels cossos de policia, mossos i policia local.

Els que coneixem bé la seva feina, sabem de la distància que hi ha entre el que fan i el que veiem i els reconeixem els ciutadans. Anar al darrera de cada ciutadà perquè compleixi la seva responsabilitat, és duríssim.

Els treballadors d’empreses que estan funcionant per donar resposta a les necessitats que genera el COVID19 tenen molt valor. Per molt que segueixen al màxim les mesures de seguretat, la seva feina i esforç també és excepcional.

Els treballadors que cada nit, recullen les deixalles, sovint darrera pujant i baixant d’un camió, en un de les tasques més dures.

Els funcionaris de  les administracions que tantes vegades reben la crítica buida de la societat, a ells se’ls ha de reconèixer la feina, redactant documents, impulsant ajuts, redactant decrets, atenent al ciutadà…

Els professionals dels mitjans de comunicació que sempre estan en el nucli dels successos.

I a totes aquelles persones del comerç que estan esgotats proveint-nos de menjar i dels productes que necessitem.

Tots ells estan exposats directament a la infecció del COVID19. I ells amb el seu lideratge son capaços d’estar al peu del canó, de treballar hores i hores sense defallir. Saben coordinar-se. Saben treballar en equip. Saben donar-se suport. Son generosos amb tots i cadascun de tots nosaltres.

Quan parlem de lideratge, parlem exactament d’aquesta capacitat de treballar per valors i d’acord amb els valors.

Si alguna cosa, ens ha demostrat aquesta crisi, és que el lideratge de moltes persones existeix. No es veu. No el toquem. No el veiem als mitjans de comunicació. Però hi és. I gràcies al lideratge de tants i tants anònims ,la nostra societat funciona.

Després de la pandèmia, tots els ciutadans haurem de recordar la importància de tots i cadascun d’ells.

Desgraciadament tots tenim massa capacitat per oblidar.

Permeteu-me que recordi el reconeixement a la policia després  dels terribles atemptats del 17 d’Agost. Flors. Elogis. Fotografies. Poques setmanes després van aparèixer les crítiques habituals a la nostra policia.

Fem doncs, que no torni a passar. Fem que el COVID19 després de tant patiment i dolor, no ens permeti oblidar als veritables líders d’aquest país. Els que son anònims però que sustenten a la nostra societat.

Una vegada més: no son paraules. No son intencions. És una necessitat.