La cura dels nostres pares: entre l’amor, la dignitat i la realitat
La societat actual ens enfronta a una realitat innegable: l’envelliment de la població i la necessitat de cures especialitzades per als nostres pares i avis. Com a experta en lideratge i havent dirigit institucions que requereixen un profund compromís amb el servei públic, avui vull compartir una experiència personal que em toca de prop: soc filla i usuària d’un centre geriàtric per al meu pare (fins fa un any i mig també per a la meva mare). Una llar assistencial que funciona com a fundació privada-concertada. Aquesta vivència m’ha permès veure la realitat des de tots dos costats: com a professional que analitza organitzacions i com a filla que viu el procés en primera persona.
El camí fins a arribar a la decisió del centre assistencial és llarg, costós i emocionalment esgotador. Com molts fills, intentem primer totes les alternatives possibles: cuidadors a casa, adaptacions a la llar… Els costos, tant econòmics com personals, són enormes. La cerca de professionals fiables que cuidin adequadament els nostres pares esdevé una odissea: persones que realment sàpiguen atendre’ls, que no es limitin a estar pendents del mòbil, que els donin una alimentació adequada, que no els deixin sols sobtadament. I tot això mentre intentem mantenir les nostres feines, atendre els fills i parelles i viure amb la preocupació constant.
Quan finalment la situació esdevé insostenible, ens enfrontem a la realitat de buscar una llar assistencial. El procés d’accés és molt complex, lent i moltes vegades absolutament desesperant. Els costos en centres privats són elevadíssims, mentre que les places públiques tenen llargues llistes d’espera. I llavors arriba el moment més dur: el sentiment de culpabilitat. Encara que sabem que és la millor opció, encara que som conscients que en un bon centre estaran millor atesos que a casa, aquest sentiment ens acompanya. La generació dels nostres pares, especialment els que avui superen els 80 anys, mai va contemplar acabar els seus dies en un centre assistencial, i això pesa en la nostra consciència.
I aquí ve una reflexió que ens toca a tots: els nostres pares i qualsevol de nosaltres pot ser, en un futur no tan llunyà, usuari d’aquests centres. Les malalties degeneratives mentals no distingeixen classe social, nivell educatiu o estatus econòmic. L’Alzheimer, la demència i altres patologies similars són una realitat creixent en la nostra societat longeva.
Estem preparant un sistema digne per al nostre propi futur?
El veritable lideratge transformacional, del qual tant parlo en les meves conferències, blog, classes i escrits, s’ha d’aplicar urgentment en aquest sector.
No podem permetre que els professionals que cuiden els nostres grans treballin en condicions precàries. La seva tasca requereix no només formació tècnica, sinó també una enorme voluntat de servei i compromís.
És imprescindible dotar econòmicament aquests centres assistencials perquè comptin amb instal·lacions adequades i, fonamentalment, per garantir salaris dignes als seus professionals, d’acord amb l’extraordinària tasca que realitzen.
Els que critiquen sense coneixement els qui “porten els seus pares a un centre” haurien de viure en primera persona aquesta realitat. També els qui legislen. Haurien d’experimentar les nits sense dormir, l’angoixa de les decisions difícils, el pes de la responsabilitat i l’amor que hi ha darrere de cada decisió presa.
La intel·ligència artificial i la digitalització, tot i que útils com a eines de suport, mai podran substituir el tracte humà, l’afecte i l’atenció personalitzada que necessiten els nostres grans. No poden donar menjar, netejar, vestir o acompanyar en els molts moments de desorientació. No poden oferir una mà amiga o una paraula de consol. Com a societat envellida, amb una esperança de vida cada cop més gran, necessitem abordar aquesta realitat amb urgència i determinació.
És moment que els líders polítics i socials assumeixin la seva responsabilitat. La llei de dependència ha d’estar adequadament dotada, i les condicions laborals dels professionals han de reflectir la importància de la seva tasca.
Com a societat, ens hem de preguntar:
- Quin tipus de cures volem per als nostres grans?
- Quin valor real donem als qui dediquen la seva vida a cuidar els altres?
- I, quin tipus d’atenció volem per a nosaltres mateixos quan arribi el moment?
Les residències privades d’alt cost no poden ser l’única opció viable per a una atenció de qualitat. Han d’existir com a alternativa per a qui disposi dels recursos necessaris, però no com l’única via per rebre una atenció digna. La gran majoria de la societat necessita accedir a centres públics o concertats amb costos assumibles, sense que això suposi una minva en la qualitat de l’atenció o simplement, desatenció.
Tantes vegades em pregunto per la realitat dels grans que no veiem! Sense famílies o sense atenció!
És responsabilitat dels nostres governs garantir que la cura dels nostres grans no es converteixi en un privilegi, sinó en un dret accessible per a tothom.
El lideratge transformacional que defenso s’ha d’aplicar també en aquest àmbit.
No n’hi ha prou amb gestionar; cal transformar, innovar i, sobretot, dignificar tant l’atenció als nostres grans com les condicions dels qui els cuiden.
Perquè no hi ha major valor que la cura i respecte pels qui ens van precedir i pels qui dediquen la seva vida a cuidar-los. I perquè, en definitiva, estem dissenyant el sistema que també ens acollirà a nosaltres mateixos en el futur.
Al meu bloc comparteixo reflexions i pensaments sobre els fonaments que han de garantir el bon funcionament de les organitzacions, situant al centre les persones i posant èmfasi en la direcció per valors i en el lideratge dels directius.
En un moment com l’actual, el respecte, la potenciació del talent i l’establiment de relacions de confiança són necessaris per a l’èxit de les empreses.