L’etiquetatge de les persones
No puc negar l’atenció que em genera veure els efectes negatius que té posar etiquetes a les persones.
Vivim en un món en el que amb facilitat ens atrevim a definir els demés. A dir com son i com pensen els altres, quan usualment no se’ls ho ha preguntat ni se’ls ha escoltat.
Veiem etiquetes que es generen en funció de diferents motius. Pot ser per l’estil de vestir, per ser soci d’un club esportiu, per la proximitat a un partit polític, per la professió, per la formació, per l’empresa a la que treballes, pels amics, per les persones amb qui et relaciones, pel pentinat, per la parella, per no tenir-ne, per la zona on vius….
En realitat l’etiquetatge de les persones, és un acte frívol i és un judici cap als demés. I és rellevant tant per la persona que el fa com per la persona destinatària.
Aquesta acció té en la seva gènesi l’ànim de desprestigiar a l’altre. Normalment l’etiqueta va acompanyada d’una actitud de desdeny.
Poques vegades les persones ens parem a preguntar què pensen o com son realment els altres, abans de posar-los-hi una etiqueta.
L’etiquetatge de les persones, en definitiva porta a determinar que hi ha “bons i dolents” en funció si coincideixen o no amb “el meu pensament”. I podem afegir-hi: “si jo penso que tu estàs o no a prop del meu pensament”.
Tots nosaltres hem “patit” l’etiquetatge dels altres i també hem etiquetat. (Uns més que altres).
Algunes persones responen: “no m’interessa en absolut el que els altres pensin de mi”. I aquesta resposta pot ser certa en algunes persones. Però d’alguna manera, -a tots- ens impacta l’opinió dels demés sobre nosaltres mateixos. El fet de dir “no m’interessa l’opinió que els altres tenen sobre mi”, és també una protecció pel dolor que ens comporta.
Com observadora no em deixa de sorprendre la lleugeresa d’alguns en etiquetar als altres.
Però.. perquè etiquetem? Què pretenem al fer-ho?
Jutjar i etiquetar als altres, té l’ efecte de fer sentir-nos a una zona de més confort i de més seguretat. Amb més solidesa personal menys es cau en el parany. Quan més segur se sent una persona de si mateixa, menys necessitat té d’etiquetar als demés.
Una vegada més podem veure que les inseguretat personals es fan presents d’una manera clara en aquelles persones que tendeixen amb facilitat a etiquetar als altres. És a dir, l’etiquetador és sempre una persona amb importants inseguretats i amb poca profunditat personal, és a dir una persona que actua poc d’acord amb els valors.
Etiquetar als demés és una falta de respecte a les persones.
Respectar és comprendre als altres. Escoltar-los. Parlar-hi. Descobrir el seu pensament en determinades qüestions si és que en té interès. I és debatre amb l’altre persona si tenen punts de vista diferents en cas que els tinguin. Es pot donar el cas, que després de parlar-hi, es descobreixi que pensen justament el contrari del que inicialment un/a havia donat per fet el que l’altre pensava.
El camp de la política és un dels terrenys on més s’etiqueta. Entre els polítics i entre els suposats seguidors d’opcions polítiques. Poques persones coneixen els partits polítics més enllà de les noticies que veuen o escolten a través de determinats mitjans de comunicació. Queden només les idees prefixades i potenciades per aquests mitjans, normalment tendenciosos.
El lideratge transformacional és aquell que funciona per valors. El que treu el millor de les persones i pressuposa també el millor en els altres. És respecte. És comprendre. És escoltar. És diàleg.
L’etiquetatge a les persones és la prova més clara de la falta de lideratge.
Reflexionar sobre aquesta pràctica val la pena. Té sentit. Perquè al fi i al cap, tots podem coincidir o discrepar en la forma de pensar. Però cal saber si les opinions que creem i distribuïm sobre els altres s’ajusten o no a la realitat.
Ens permet doncs contribuir a fer un mon millor deixant enrere la pràctica d’etiquetar a les persones, tenint en compte que en molts cassos no en coneixem la realitat, ni de les seves accions ni de la seva manera de pensar.
Al meu bloc comparteixo reflexions i pensaments sobre els fonaments que han de garantir el bon funcionament de les organitzacions, situant al centre les persones i posant èmfasi en la direcció per valors i en el lideratge dels directius.
En un moment com l’actual, el respecte, la potenciació del talent i l’establiment de relacions de confiança són necessaris per a l’èxit de les empreses.