Política de valors: Imprescindible

Política de valors: imprescindible.

Vivim una etapa de la història que es combinen amb facilitat els pols oposats.

• Vivim en l’etapa en la que s’ ha adquirit més coneixement i al mateix temps, TOT el planeta ha quedat en un sol dia, paralitzat per una pandèmia. Ningú en sabia.

• És indiscutiblement l’era tecnològica, que suposadament ens connecta a tots amb facilitat. És el moment on hi ha més soledat. Moment en que més persones viuen soles, la família com òrgan aglutinador ha perdut força i a l’hora les xarxes socials connecten ( amb fredor) a milions de persones.

• És segurament l’etapa en que més llibertats s’han aconseguit i a l’hora, és el moment en el que estem més controlats (big data… telefonia mòbil, targes de crèdit i entrega de dades personals a tort i a dret). Sempre, això si, embolcallat de la llei de protecció de dades.

• Actualment hi ha uns pocs molts rics i uns molts (moltíssims) pobres. S’ha perdut la valoració de la formació i de l’experiència professional com a valors.

• Ens omplim la boca de la importància del coneixement i al mateix temps es dona valor a la superficialitat (influencers i personatges de programes escombraria…).

• És el moment en que més es parla de valors i quan és el moment en que menys s’actua per valors.

I voldria especialment aturar-me en aquest darrer punt per aprofundir-hi.

Tots o gairebé tots, hem acabat normalitzant una manera de fer política fonamentada en la crítica, el judici, la desqualificació i la bronca continua.

Només cal veure el Congrés dels Diputats, els Parlaments i veure com qualsevol acció que s’hi fa, no està pensada per la ciutadania.

Els ciutadans acceptem amb resignació, impotència i normalitat el tipus de política que estem veient i estem vivint.

La gestió de la pandèmia n’ha estat una de les més dantesques mostres del pitjor de la política. No la única. Només observant la judicialització de la gestió de la pandèmia, em fa sentir un important calfred. Insults. Calumnies. Atacs. Crítiques. Crítiques ferotges.

Està clar que fa anys aquest país (ara algú em pot preguntar, si parlo d’Espanya o de Catalunya, i la meva resposta és tant s’hi val), va deixar de fer política i va passar a l’esperpent.

El que hauria de ser política pensada per millorar la vida dels ciutadans, s’ha convertit en un circ dantesc.

Circ que per cert, s’ha emportat per davant moltes vides de persones i famílies innocents. Sense cap mena de fre, s’ha passat de la política a la justícia. Tant s’hi val. Ni aquesta política ni aquest sistema judicial és el que necessita la ciutadania.

Hem arribat al punt que parlar de política de valors, és a dir política per resoldre els problemes dels ciutadans, es converteix gairebé en un motiu de mofa.

El sistema polític actual del nostre país (Espanya i Catalunya) ha deixat d’assumir la responsabilitat de resoldre els problemes reals dels ciutadans (sanitat, ocupació, política industrial, educació, seguretat, inclusió social) per dedicar el temps a la confrontació buida de contingut social. Una confrontació que ha incorporat el “tot és vàlid” per tenir el poder. Poder? Per què el poder?

Les xarxes socials, la mesura de l’impacte “mediàtic” (que no té res que veure en l’impacte en solucionar els problemes de les persones), determinada premsa sensacionalista i totalment partidista (n’hi ha per totes les tendències) i la cerca del vot “només” per tenir el poder, ha ocupat l’espai de tots.

És moment de dir PROU.

Els ciutadans volem, necessitem política real. La política entesa en que “només” té per objectiu solucionar els problemes reals que afecten a les persones.

Ara és temps de pandèmia. D’aquí poc temps (esperem) serà temps de post-pandèmia. Però el COVID-19 deixarà un panorama dramàtic. Empreses tancades (industries, comerços i serveis). Un nivell d’atur altíssim. Vides indignes. Rendes garantides (miserables).

I simultàniament, els polítics seguiran cobrant alts sous, dietes incomprensibles, viatges inexistents, ocupant llocs en òrgans inútils per la ciutadania, sense procés de selecció objectiu, sense indicadors que mesurin la seva feina.

El resultat electoral no és en cap cas la mesura de la feina dels polítics. Les campanyes son sense cap mena de dubte un projecte de marketing. El resultat no està alineat amb els resultats objectius obtinguts.

I com a model d’acció política: la crítica, el judici, el desdeny, el despreci, els crits, els insults, la mentida, la demagògia i la falsedat. Això si, mirant com evoluciona el seguiment de cada crit i de cada insult a la xarxa. Si cada estridència dona més seguidors, es seguirà entrant en aquesta dinàmica sense sentit.

És temps per demanar i exigir que els polítics es formin per saber actuar per valors i d’acord amb valors.

És temps en que és necessari i imprescindible no acceptar que, demanar-ho, sigui una ingenuïtat. Jo m’hi nego. És temps de demanar i tenir una política seriosa, amb persones formades.

Cal dir que hi ha polítics formats, honestos i compromesos. És clar que si. Però el soroll els tapa, se’ls emporta. Els destrueix.

L’objectiu no només és formar els polítics. Tots nosaltres en tenim la responsabilitat. Ciutadans. Empresaris. Entitats socials. Entitats patronals i sindicals. Escoles. Universitats. Tots i cadascun de nosaltres hem de treballar seriosament i per valors i demanar ,també, als nostres polítics que ho facin.

Fa molts anys que estem fora de temps. Molts han mort. Altres moriran per falta de política social.

Seguiré reclamant i valorant la política seriosa. La política per valors. La que pensa en resoldre la vida de les persones.

Ajudeu-m’hi.

És urgent. Necessari. Imprescindible.

És feina i responsabilitat de tots.