Ser mare. Va de valors?

S’han escrit rius de tinta sobre què és ser mare i estic segura que el 99.9% de les dones que hem estat mares tornaríem a ser-ho.

Ser mare i ser pare és de les responsabilitats més serioses que assumim a la vida, encara que els fills arriben sense manual d’instruccions. Podem dir que hi ha un instint que ens fa protegir i cuidar els fills.

Però més enllà d’això, hi ha una manera d‘educar-los que cal fer des de la consciència per fer-ho bé. Així i tot, tractant-los amb la millor de les intencions, fem errors i no sempre sabem estar a l’altura del que els nostres fills necessiten o demanen. De vegades, no sabem fer-ho prou bé. De vegades potser per excés, d’altres potser per escassetat i d’altres potser perquè ho desitjarien diferent. Qui ho sap.

No ens hem de fustigar per això i hem de comprendre i comprendre’ns per perdonar i perdonar-nos.

El que és clar és que sempre les mares fem el millor que sabem i amb la millor intenció.

Som mares i som filles i les de la generació dels seixanta, som filles de mares de la guerra i de la postguerra. I aquest fet, molt rellevant, ha tingut un impacte directe en la seva manera de fer i de ser i de relacionar-se amb els fills i especialment amb les filles.

Nosaltres, les que som d’aquesta generació dels 60, tenim mares que van sobreviure. Algunes havien perdut el pare de petites (és el meu cas) i la manca de la figura del pare ha tingut un impacte directe en el sistema emocional.

Les que som mares en la generació de la integració total a la vida laboral ho hem tingut més difícil tant per la gestió logística com per a la nostra gestió interna. Al final, encara som filles d’una educació que ens ha inculcat moltes creences que el cap ens diu que no cal fer-los cas, però el cor va en sentit contrari.

Les nostres mares van treballar i van treballar molt, encara que moltes vegades ho feien a casa. Per cert, allò que avui paguen car, doncs, no cobren pensió i no se’ls reconeix el desmesurat esforç en condicions penoses moltes vegades.

Nosaltres hem volgut arribar a tot, perquè no ens enganyem, moltes mares d’aquesta generació hem volgut treballar, millorar professionalment i acadèmicament, però el cor també ens informava en molts moments que també volíem i volíem estar amb els nostres fills, molts dels temps en què estàvem lluny.

De ben poc servia la constatació que si estàvem treballant, el nostre fill estava ben cuidat i content. El cor bategava per estar amb ell.

I nosaltres, mares dels vuitanta i noranta, també ens hem esforçat i hem volgut comprendre les nostres mares que amb totes les seves vivències i problemàtiques han fet tot el que han pogut i més, però també, com nosaltres, no sempre ho han sabut fer perfecte. Nosaltres hem volgut aprofundir, comprendre, saber…

I és així quan arribem un any més al dia de la mare. Un dia que ens permet aturar-nos a pensar-hi:

• Respectant les que no han volgut ser mares.
• Comprenent i apropant-nos a les que volent ser-ho, no ho han pogut ser.
• Amb un sentiment especial per a les que han perdut un fill o filla durant l’embaràs.
• I amb una abraçada d’amor absolut per aquelles mares que han perdut un fill o una filla.

Avui és el dia per ser conscients que allò que realment uneix mares amb fills no és ni allò que s’ha fet, no és el que s’ha dit o no s’ha dit, sinó que és únicament aquesta línia d’unió, potent, que encara que en casos es pot sentir transparent, fa de la nostra connexió un nexe impossible de trencar.

Avui, quan la meva mare ja recorda poques vivències recents, sovint confon els dies de la setmana i el lloc on és, és ella en el seu estat pur, on sense paraules i sense fets expressa aquesta connexió màgica, neta i impecable.

I com a mare, el que realment sento com a sublim, és la connexió profunda amb un fill que de la nostra relació, la màgia.

El dia de la mare és això, la consciència que allò que realment és important, és invisible als ulls.

Un dia com avui, és valor l’amor. L’amor entre una mare i un fill. L’amor entre una mare i una filla.

Imatge: quadre pintar per l’autora. Núria Aymerich