En el nostre creixement fem aprenentatges que ens determinen la nostra manera de ser. Aprenem incorporant valors, i desenvolupant un sistema de punts forts que ens donen facilitat per posar en pràctica un conjunt de competències.
També incorporem un sistema de creences, que ens defineix tant individualment com socialment i a l’hora ens limiten.
Vull reflexionar avui sobre aquest sistema de creences.
Les creences formen part de nosaltres i acaben essent invisibles als nostres ulls.
Les persones acceptem com a realitats -que no ens qüestionem-, molts fets que esdevenen al nostre entorn.
Posem alguns exemples:
- A la feina no tenen en compte les meves opinions
- Ningú s’adona que estic incòmode a la feina
- Ningú s’adona de la meva tristesa
- La persona “x” pensa que soc forta
- La persona “x” no em vol ajudar
- La persona “x” no té un concepte positiu de mi
- L’edat em limita per un nou lloc de treball
- No em rebran si demano fer una entrevista
- No tindran en compte el meu projecte
- No tindran en compte el meu currículum
- És una persona forta i per tant no necessita ajuda ni suport
- A la meva edat, no puc començar uns nous estudis.
- No cal esperar un resultat o desenllaç diferent. Està ja determinat.
I amb aquestes creences vivim i per tant ens limitem.
Una manera efectiva per fer front a les creences limitants, és adonar-nos que son “simplement” creences.
Si ens posem a analitzar quantes creences formen part del nostre diàleg interior, veurem que son moltes i estan presents contínuament en la nostra vida.
Quantes més creences limitants formen part de nosaltres, menys expansiva és la nostra vida i per tant menys “ èxits” acumulem. Entenem per èxit, els objectius que ens agradaria assolir.
Per tant per avançar en la nostra vida ens hem de proposar fer dos exercicis:
- Adonar-nos de quantes creences son presents a la nostra vida i per tant en el nostre pensament. Veurem llavors que ens limiten.
- I qüestionar-les. I per qüestionar-les és molt adequat, afegir una expressió a les nostres creences un cop identificades:
O no?
I és llavors quan davant de les creences que ens limitaven podem obrir-nos pas, per avançar.
- A la feina no tenen en compte les meves opinions. O si?
- Ningú s’adona que estic incòmode a la feina: O si?
- Ningú s’adona de la meva tristesa: O si?
- La persona “x” pensa que soc forta: O no?
- La persona “x” no em vol ajudar: O si?
- La persona “x” no té un concepte positiu de mi. O si?
- L’edat em limita per un nou lloc de treball. O no?
- No em rebran si demano fer una entrevista. O si?
- No tindran en compte el meu projecte. O si?
- No tindran en compte el meu currículum. O si?
- És una persona forta i per tant no necessita ajuda ni suport. O si?
- A la meva edat, no puc començar uns nous estudis. O si?
- No cal esperar un resultat o desenllaç diferent. Està ja determinat. O no?
Qüestionar-nos totes les creences que ens limiten, ens obra la porta a fer possible el nostre lideratge.
Al meu bloc comparteixo reflexions i pensaments sobre els fonaments que han de garantir el bon funcionament de les organitzacions, situant al centre les persones i posant èmfasi en la direcció per valors i en el lideratge dels directius.
En un moment com l’actual, el respecte, la potenciació del talent i l’establiment de relacions de confiança són necessaris per a l’èxit de les empreses.
Brillant, com sempre!
Gràcies Joan! Una abraçada
El problema avui és que el lideratge o la voluntat de lideratge s’entén com una qualitat individual i per a l’individu. El lideratge també ha de tenir, per a ser-ho, un vessant col·lectiu i comunitari, una voluntat d’incidir no només en una millora petsonal sinó també social i per a tothom. Potser la suma de lideratges individuals permeti el progrés conjunt, però mai no ho farà de la mateixa manera que si existís una voluntat conjunta de progrés. És allò que de vegades hem comentat: lluitar per una societat “líder” i amb valors. Felicitats pel bloc i les reflexions.